España
Chile
Colombia
España
Chile
Colombia
SER Podcast
Camí d'enllà és un relat breu que neix de la voluntat de fer dialogar dos mons aparentment distants: la grandiosa arquitectura literària de La Divina Comèdia de Dante Alighieri i la geografia íntima i singular de l'illa de Menorca. El resultat és una adaptació lliure, sense pretensions d'equiparar-se al geni florentí, però sí amb l'ambició de traslladar l'essència del viatge dantesc a un territori concret, viu i profundament mediterrani.
Com en l'obra original, el text proposa un recorregut iniciàtic a través de tres estats de l'existència: la perdició, la purificació i la llum. El protagonista —un viatger sense nom, potser alter ego de l'autor, potser reflex del lector— inicia el seu descens no entre boscos ombrívols de l'Itàlia medieval, sinó enmig dels paisatges de Menorca. El seu inframón no és un abisme de pedra i foc, sinó les coves fondes de l'illa, les platges desertes, els camins de cavalls enfonsats entre barrancs que semblen no portar a cap lloc.
El purgatori s'obre entre els barrancs del sud, on la llum canvia a cada hora i la pedra calcària guarda el temps com si fos una memòria pròpia. I el paradís, en fi, no és una esfera celestial ni una visió abstracta de déu.
El text no és una traducció ni una paràfrasi. És una conversa. Pren de Dante la idea que el viatge interior necessita un paisatge exterior per fer-se visible, i que la literatura és, al capdavall, un intent d'orientar-se en la foscor. Camí d'enllà proposa que Menorca —amb la seva llum, el seu vent, els seus silencis i la seva contenció— és un territori tan capaç com qualsevol altre de sostenir el pes dels grans interrogants humans: la mort, la culpa, la redempció i l'esperança.
Un relat breu, sí. Però amb una illa sencera a dins.
La falta de memoria en el rango de personas mayores es habitual y puede generar situaciones de mucha angustia para quien olvida como para quienes no entienden porque ese anciano no ha vuelto aún si solo iba a buscar unas naranjas. En este relato se revive esa angustiosa situación pero también nos ofrece ternura y humanidad. Natalia Gómez de Pozuelo nos lo ofrece desde sus relatos de La Mirada del Corzo.
La paraula fantasma té un viatge etimològic molt bonic que connecta la por als esperits amb la idea de la llum i la visió. El seu origen es troba en el grec antic i ens va arribar a través del llatí.L'origen grec: la llum i l'aparicióTot començar amb l'arrel indoeuropea bha- o bhan-, que significa "brillar" o "il·luminar".D'aquesta arrel en va néixer el verb grec phainein ("mostrar" o "fer veure") i, posteriorment, el verb phantazein, que significava "fer visible" o "presentar a la ment".D'aquest verb es va derivar el substantiu phántasma (φάντασμα), que s'utilitzava per descriure una "aparició", una "il·lusió òptica", un "somni" o un "espectre". En essència, un fantasma per als grecs era qualsevol cosa que es mostrava o apareixia de cop i volta davant dels ulls, com un reflex o una ombra.El pas pel llatíEl llatí va adoptar la paraula grega gairebé tal qual: phantasma (amb el significat d'aparició, visió o espectre sobrenatural). Durant l'Edat Mitjana, el terme es va anar fixant cada vegada més per referir-se específicament a les ànimes dels morts que tornaven de l'inframón o del purgatori per manifestar-se davant dels vius.La paraula va entrar directament al català medieval des del llatí. Curiosament, comparteix la mateixa família de sang amb altres paraules que utilitzem cada dia i que tenen a veure amb coses que "es mostren a la ment" o "brillen":L'etimologia ens diu que un fantasma, lluny de ser només una criatura terrorífica amb un llençol, és literalment "una aparició" o "quelcom que es fa visible".
En 2024 escribimos un relato que habla de un mundo distópico en el que el agua (o la falta de ella) pone en jaque el mundo entero. Quisimos, ya que apuntábamos a un futuro incierto, que los personajes fueran voces creadas con inteligencia artificial. Ahora, dos años después, hemos vuelto a grabar el mismo relato pero utilizando las nuevas voces artificiales que ofrece la IA. Nada que ver. Os dejamos aquí el relato para que lo disfruteis y, si podéis, no dejéis de escuchar las dos versiones y enviarnos un comentario explicando qué opináis. Así empieza la historia: El mundo había cambiado para siempre. La humanidad, que durante siglos había creído en su capacidad de controlar la naturaleza, ahora enfrentaba una de las crisis más devastadoras de su historia. En un futuro no muy lejano, el agua, el recurso más esencial, se había convertido en el bien más preciado, más incluso que el oro o el petróleo. Los océanos habían sido exprimidos hasta el límite para abastecer a una población mundial cada vez más sedienta, y las grandes corporaciones que monopolizaban el suministro habían acumulado más poder que muchos gobiernos.Sin embargo, el equilibrio frágil que mantenía la paz estaba a punto de romperse. El Lago Nadiya, el mayor lago de agua dulce del mundo, había sido contaminado con una bacteria tóxica desconocida. Nadie entendía cómo había llegado allí, pero las consecuencias eran innegables: millones de personas que dependían de sus aguas estaban en peligro. Y al mismo tiempo, los sistemas de desalación en las costas de los cinco continentes comenzaban a fallar, produciendo agua salobre que no podía ser consumida. La tensión en las calles de las ciudades se palpaba en el aire, la desconfianza y el miedo iban en aumento. Una chispa bastaría para desencadenar una guerra mundial por los recursos.
