España
Chile
Colombia
España
Chile
Colombia
SER Podcast
La paraula fantasma té un viatge etimològic molt bonic que connecta la por als esperits amb la idea de la llum i la visió. El seu origen es troba en el grec antic i ens va arribar a través del llatí.
L'origen grec: la llum i l'aparició
Tot començar amb l'arrel indoeuropea bha- o bhan-, que significa "brillar" o "il·luminar".
D'aquesta arrel en va néixer el verb grec phainein ("mostrar" o "fer veure") i, posteriorment, el verb phantazein, que significava "fer visible" o "presentar a la ment".
D'aquest verb es va derivar el substantiu phántasma (φάντασμα), que s'utilitzava per descriure una "aparició", una "il·lusió òptica", un "somni" o un "espectre". En essència, un fantasma per als grecs era qualsevol cosa que es mostrava o apareixia de cop i volta davant dels ulls, com un reflex o una ombra.
El pas pel llatí
El llatí va adoptar la paraula grega gairebé tal qual: phantasma (amb el significat d'aparició, visió o espectre sobrenatural). Durant l'Edat Mitjana, el terme es va anar fixant cada vegada més per referir-se específicament a les ànimes dels morts que tornaven de l'inframón o del purgatori per manifestar-se davant dels vius.
La paraula va entrar directament al català medieval des del llatí. Curiosament, comparteix la mateixa família de sang amb altres paraules que utilitzem cada dia i que tenen a veure amb coses que "es mostren a la ment" o "brillen":
L'etimologia ens diu que un fantasma, lluny de ser només una criatura terrorífica amb un llençol, és literalment "una aparició" o "quelcom que es fa visible".
La protagonista d'aquesta història rep en herència una casa que té un pati. I dins el pati un element vegetal que es resigna a desaparèixer, com si fos una malaltia que s'agafa amb força quan intentes arrebassar-la. L'autora, Marta Sales, ens va deixar malhauradament no fa massa i aquest relat seu es una bona forma de recordar-la a ella. Escolta a Marta Cantamisa posant la veu de la narradora i deixa't emportar per la seva proposta de relat.
Lola B. Gallardo nos lleva a un patio de colegio. A un espacio agobiante por el calor que todo lo impregna. Un entorno en el que quieren huir por igual los alumnos que los profesores y donde la profusión de adjetivos nos va a acercar a una alumna que, a los ojos de su profesora, no se escapa de la crítica. ¿Será por esa camiseta que lleva?
«Quienes lean este libro irán paseando, en cada lectura, por patios de luces, de cárceles, de colegios; realistas o distópicos; con pozos, con porteros entrometidos, con fiestas inolvidables, tragedias o anhelos con nísperos, limoneros, mandarinos o higueras, algunos de raíces obstinadas, y con un desfile de vecinas y vecinos que, como buenos personajes secundarios, tienen aquí sus momentos de gloria. Recorrerán en estas páginas corrales de comedia, patios acalorados, unos que salvan vidas y otros que acaban con ellas, patios codiciados, unos escritos en castellano y otros en catalán, con muchas macetas y vida propia. Este era el reto: poder saltar de patio en patio, ser otra persona durante unas cuantas páginas —una intrusa, quizá—, y observar luego nuestros espacios y cuerpos de siempre con ese desconcierto en la mirada de cuando se regresa de un viaje largo o de un sueño».Esto cuento en el prólogo de PATIOS, la nueva antología del taller, que reúne 36 historias breves firmadas por participantes de los dos últimos cursos en The Patio y a distancia, la que nos emociona tanto y tantas ganas tenemos de compartir.
